divendres, 26 de setembre de 2008

SALVADOR DALÍ O LA FIDELITAT AL GENI DE FREUD (Vicent Santamaria de Mingo).



Text de la intervenció de Vicent Santamaria de Mingo a la taula rodona "FREUD, DALÍ I EL SURREALISME" que tingué lloc el dia 28 d'octubre de 2006 en la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès. La taula va comptar també amb la participació de Graziella Baravalle, Joan Bauzà i Maite Fernández. La trobada fou presentada i moderada per María José Muñoz.


"Freud és incontestablement genial”
Salvador Dalí, 1978.



LA PRIMERA LECTURA DE FREUD

Senyores i senyors, iniciaré la meva conferència posant en qüestió el fet que Dalí comencés a llegir Freud i a entusiasmar-se per les seves idees a principis dels anys 20, quan estava a La Residencia de Estudiantes, tal com va declarar el propi pintor en la seva autobiografia publicada el 1942. És ben sabut que en aquesta admirable autobiografia, la Vida secreta de Salvador Dalí, intervé una clara voluntat d’automitificació de la qual, al meu entendre, també formaria part la idea d’un Dalí freudià des de principis dels anys 20, és a dir, la idea d’un Dalí prematurament freudià que es manifesta d’una manera totalment innovadora i original, ja que, en aquells moments, podem dir que el coneixement de l'obra freudiana, és, al marge de la gran popularitat que ja començava a tenir Freud, un fet encara insòlit en el panorama cultural espanyol, tant a Madrid com a Barcelona. Recordem que abans de les traduccions de López Ballesteros a l’editorial Biblioteca Nueva, la presència de Freud a Espanya és escassa i puntual, i només arran de la publicació d'aquestes traduccions el 1922, els articles sobre psicoanàlisi comencen a multiplicar-se, però, fonamentalment, en el camp de la medicina, la pedagogia i el dret. Fora d'aquí, encara a mitjan anys vint, l'obra de Freud roman poc explorada i poc coneguda.
De totes formes, si hem de creure Dalí, que diu haver llegit Freud a principis dels anys 20, i concretament La interpretació del somnis, caldria matisar que aquesta primera aproximació a les idees freudianes, no va tenir la importància ni la transcendència que el propi Dalí li dóna després, sinó que contràriament, va ser una lectura molt superficial sense cap repercussió en el pensament artístic del pintor.

El fet que Freud no exercís cap influència en l'obra daliniana fins uns anys més tard és fàcilment comprovable no solament fent una ullada a les pintures de la seva etapa madrilenya, on això és evident, sinó també a les pintures i textos posteriors fins a principis de l'any 29. Sobre aquesta qüestió, és força reveladora l'absència de Freud en les cartes que Dalí escrivia a García Lorca, unes cartes on el pintor confessa al seu amic poeta, si no totes, moltes de les seves inquietuds intel·lectuals. Curiosament, l'única vegada que Dalí cita Freud en aquest apassionant epistolari ho fa d’una manera totalment despectiva: “psicologia — casos laberíntics, ànima, complexos, Freud — tot això a la merda”. En aquests moments, finals de 1927, Freud encara és per a Dalí una espècie de “putrefacte” equivalent al “catedràtic de psicologia” que pocs mesos abans havia aparegut al final del seu article “Sant Sebastià” com a representant d’aquella putrefacció que aleshores simbolitzava el sentimentalisme i la vida interior, en oposició a la fredor asèptica d’una “Santa Objectivitat” “neta de simbolismes” en la qual se sustenta l’estètica i la poètica del Dalí presurrealista.

Premeu aquí per llegir la conferència completa.